Adaptació d'un conte

A través del conte els infants aprenen nous valors, hàbits i maneres de fer o de pensar. Actualment hi ha una gran quantitat de contes per treballar tots els temes que se'ns puguin imaginar amb els nostres infants, però a través dels contes tradicionals i populars també podem ensenyar alguns valors i normes. Cada una de nosaltres ha adaptat un conte tradicional per a fer-lo més atractiu, divertit i educatiu. Esperem que els gaudiu i els apliqueu al vostre repertori habitual!

Sant Jordi, la Princesa malvada i el Drac poruc

Edat: A partir de 5 anys

Hi havia una vegada, fa moooolts i moooolts anys, en un regne prop d’aquí, una princesa malvada i malcarada. Aquesta princesa tenia al poble aterrit i els hi prenia tot als seus habitants; si un ramader tenia 10 porcs, n’hi prenia 9, que una pagesa havia recollit 20 patates? Se’ls hi quedava totes per fer un bon estofat. I, el pitjor de tot, és que no compartia res amb ningú! A més, quan els habitants anaven a demanar-li ajuda, ella els feia a fora donant-los una cossa al cul. Un dia, la gent del poble, cansats de de passar gana i rebre puntades de peu, van decidir fer una reunió per buscar una solució per acabar amb aquesta princesa tant mal educada. Així doncs, al vespre es van reunir tots a casa del peixater per trobar una solució, però ningú es posava d’acord:

- Jo proposo que no li donem mai més res! Així segur que passa gana i es torna més amable- deia la fornera.

- No!- va contestar el ramader- Pobre princesa! Per què no anem a parlar amb ella tots plegats? Voleu dir que no ho acabarà entenent?

- Si home! Jo no vull que em torni a fer fora a cops de peu! - va dir el pagès- Jo penso que li hauríem de tirar tomàquets. O no, tomàquets no, que em quedaré sense... Tirem-li ous!

- Portem-la a la cova del drac, ell se la menjarà i acabarà amb els nostres problemes!- Va dir la llenyataire.

- No amb el drac no! Pobre princesa! Tampoc és tant dolenta... – deia l’un.

- Que si, amb el drac, amb el drac! Mira que n’ets de bleda.- deia l’altre.

- Jo voto pels tomàquets!- se sentia des del fons del menjador.

Com que ningú es posava d’acord, finalment van decidir fer un sorteig amb totes les idees que havien sortit. Així doncs, els habitants van escriure les seves idees en un paperets, els van posar dins d’una olla i el fill de la pagesa va treure’n un a sorts. I així va ser, com els habitants del poble van decidir portar la princesa a la cova del drac;  la van agafar mentre dormia i la van deixar a la porta de la cova.

L’endemà la princesa es va despertar entre els crits d’una bestia ferotge; era el drac, que s’havia espantat en veure la princesa estirada davant de la seva porta. Quan es va haver recuperat de l’ensurt, el drac li va dir a la princesa:

- I doncs, què hi fas tu aquí, a casa meva?

La princesa, que estava ben perduda, no va saber què respondre.

-Passa, passa- va dir el drac- que et faré un cafè i unes torrades, sembla que tinguis gana.

-Gràcies. –Va dir la princesa, tot endinsant-se en la cova.

La princesa va decidir quedar-se a viure una bona temporada amb el drac i, cada vegada més, aprenia que si era amable amb la gent podria aconseguir moltes més coses.

Un dia, el drac, que era molt poruc, va veure un ratolí i va fer un xisclet tan gran que es va sentir per totes les muntanyes del regne. Sant Jordi, un cavaller que passava per allà, en sentir aquells xisclets va córrer a salvar el què semblava una princesa en perill. I, evidentment, quan va arribar a la cova, va trobar un drac que tenia entre les seves enormes mans una princesa.

- Deixa-la o et mataré!- Va dir Sant Jordi apuntant al drac amb una llança.

I el drac va tronar a xisclar, tremolant de la por que li feia aquella llança.

- No!- Va dir la princesa- Aquest drac no és dolent! Només intentava salvar-me d’un ratolí que ha passat per aquí.

Sant Jordi va deixar la llança. Estava tant sorprès de trobar un drac poruc que no li sortien ni les paraules.

- Apa seu, que et faré un cafè i unes torrades.- Va dir el drac, que ja estava més tranquil.

- Gràcies...-Va dir Sant Jordi, que ara es mirava fixament a la princesa, <<Que n’és de bonica>> va pensar.

El cavaller, enlluernat per la bellesa d’aquella noieta, va decidir quedar-se a viure a la cova amb la princesa i el drac.

Però la princesa trobava a faltar el seu castell cada vegada més. Així doncs, finalment, va decidir tornar al poble, acompanyada pel seus nous amics, i va demanar perdó a tots els habitants; la princesa s’havia adonat com n’havia estat de dolenta amb totes aquelles persones. La gent del poble va deixar tornar a la princesa al seu castell, Sant Jordi se’n va anar a viure amb ella i el drac es va instal·lar en una cova plena de roses prop d’on vivien la princesa i el cavaller.

I per sempre més la princesa, el cavaller, el drac i els habitants del poble, van viure feliços i van menjar anissos.

Autora: Gemma Cabanillas

El Ratolí que regava el seu jardí

Edat: A partir de 4 anys

I havia una vegada un Ratolí que cada dia regava el seu jardí. Un bon dia m’entres mirava les flors es va trobar un dineret.
-Oh, quina sort que he tingut!! I què en podria fer d’aquest dineret? Si em compro formatge em farà mal la panxa. Si compro unes ulleres de sol a la nit no veure el mussol. I si em compro unes xancletes? No, no que hem faran mal els dits de les potetes. I si em compro una corbata? Si, si que així si que trobaré una noia ben maca!!!
I així ho va fer.
Va anar a casa la senyora conilla i es va estar mirant moltes corbates. Al final es va decidir per una corbata de color rosa.
-Sí aquest si que m’agrada! Seré l'enveja del barri, segur que tothom em mirarà - pensava el ratolí -Ui, no me l’emboliqui que me l'emporto posat!
Es va posar a davant del seu jardí per lluir la corbata que s’havia comprat. I així estava quan va passar la Senyora Oca, que no anava descalça i portava mitjons, que veient-lo tan bonic li va dir:
-Ai ratolí, ratolí, tu que n’ets tan de bonic, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan blanca com una llençol de llit?
-Ai, no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Quac, quac, quac!!
-Ui, que m'eixordes. No m’estranya que en facin paté de tu. Fuig, fuig no et vull pas en a tu!
També va passar una gallina ben adormida que en veure’l es va despertar de seguida per intentar-li fer un petó.
-Ratolí, Ratolí, tu que n’ets tan de bonic, no et voldries casar amb mi, jo que et cantaria tots els matins?
-Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Cococo, cococo!!!
-Ui, no, quin xivarri, tot el dia rondinant, no et vull pas per mi!
I la gallina se’n va anar molt trista. Després va passar l’elefanta que amb bicicleta anava, i li va dir:
-Ratolí, Ratolí, tu que n’ets tan de bonic, no et voldries casar amb mi, jo que et regaria cada mati?
-Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Pprrr, pprrr!!!
-Ui, no, ets molt gran per mi i amb aquesta trompa penjant, ui quina por, no et vull pas per mi!
Al cap d’una estona va passar una tortuga ballaruga ballaruga balla ja, que al veure el ratolí no es va poder estar de dir-li:
-Ratolí, Ratolí, tu que n’ets tan de bonic, no et voldries casar amb mi, jo que et ballaria tots els matins?
I el ratolí, fent-se l’estret li va dir:
-Ai no ho sé pas, a veure quina veu fas?
-(Fent bufets)!!! Ui, ui, no et vull pas amb lo lenta i cansada que estàs!
-Fuig, fuig.
Quan el Ratolí ja començava a pensar que mai no trobaria ningú que li fes el pes va passar una gateta que li va dir:
-Miau Ratolí, tu que n’ets tan de bonic, no et voldries casar amb mi, jo que decoraria el teu jardí?
I el Ratolí, fent-se de pregar, li va dir:
-Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Miauu, miauuu!
De sobte, va aparèixer una bonica i esplèndida rateta amb un llacet rosa a la cueta, i li va dir:
-Ratolí, Ratolí, tu només et pots casar amb mi, jo que escombro l’escaleta cada matí tot cantant i mirant com regues el teu jardí! Oi que si que et voldries casar amb mi?
-Sí, amb tu sí que em vull casar!
I així ho van fer. Ven aviat es van casar i tothom hi va ser convidat.
Aquell dia tothom li deia al ratolí que regava el seu jardí i la rateta que escombrava l’escaleta:
-Ves amb compte amb aquest gateta que menja ratolins i no croquetes!!
El gat que era molt trempat i la rateta tant dolça i boniqueta van viure molt feliços menjant formatges i anissos.
I vet aquí un gat i vet aquí un ratolí aquest conta a arribat al seu fi!

                                                                                                           Autora: Cristina Calahorro

La rateta que escombrava l'escaleta


Edat: A partir de 4 anys

Narrador: Hi havia una vegada una Rateta que cada dia escombrava l’escaleta i un dia es va trobar un dineret molt rodonet.

Rateta: Oh, quina sort que he tingut!! I què en podria fer? Si em compro llaminaduretes em cauran les dentetes. I si em compro un collaret per ficar-me al coll. Sí, sí, em compraré un collaret ben boniquet per posar-me’l al coll!!

Narrador: I així ho va fer. Va anar a casa la senyora Pili i es va estar mirant collarets: de la Hello kitty, d’en Mickey Mouse, la Dora l’exploradora,... fins que al final es va comprar el d’en Doraemon.

Rateta: Sí aquest si que m’agrada! Seré l'enveja del barri, segur que tothom em mirarà - pensava la rateta -Ui, no me l’emboliqui que me l'emporto posat!

Narrador: Es va posar a davant de casa seva per lluir el collaret. I així estava quan va passar el Senyor Porquet, que veient-la tan bonica li va dir:

Porquet: Ai rateta, rateta, tu que n’ets tan princeseta no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?

Rateta: Ai, no ho sé pas. A veure quina veu fas?

Porquet: Oing Oing..!!

Rateta: Ui, que m'eixordes. No et vull per marit.

Narrador: També va passar un gall amb la seva cresta blava que li va dir:

Gall: Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que puc ser tant bon marit ?

Rateta: Ai no ho sé pas. A veure quina cançó amb cantaràs?

Gall:

 El gall i la rateta

 Estaven al balcó, La rateta s'adormia I el gall li fa un petó. Dolent, més que dolent! Què dirà la gent? Que diguin el que vulguin  Que jo ja estic content!

Rateta: Ui, no, quin xivarri no et vull per marit.

Narrador: I el gall se’n va anar amb el cap cot.

Narrador: Al cap d’una estona va passar un burret que al veure la rateta tan bonica no es va poder estar de dir-li:

Burret: Rateta, rateta, tu que n’ets tan de reineta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí.

Narrador: I la rateta, fent-se pregar li va dir:

Rateta: Ai no ho sé pas, a veure quina veu fas?

Burret: Bup Bup, Bup Bup!!!

Rateta: Fuig, fuig, que m’eixordes!!

Narrador: Quan la Rateta ja començava a pensar que mai no trobaria ningú que li fes el pes va passar un gatet que li va dir:

Gatet: Miauu Rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que puc ser tant bon marit?

Narrador: I la Rateta, fent-se l’estreta:

Rateta: Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?

Gatet: Miauuu, miauuu!

Rateta: Sí, amb tu sí que em vull casar!

Narrador: I així ho van fer. Ven aviat es van casar i tothom hi va ser convidat.

Narrador: Aquell dia tothom li deia a la rateta:

Convidats: Ves amb compte amb aquest gat!

Convidats: Vigila que quan estiguis despistada no et clavi queixalada!!

Narrador: I la Rateta reia per sota el nas perquè només ella i el seu maridet sabien el secret: que aquest gat era vegetarià i no menjava rates !!!

I vet aquí una rateta i vet aquí un gat que aquest conte ja s’ha acabat.

Autora: Lídia Badosa

Gemma Cabanillas, Cristina Calahorro i Lidia Badosa